Si seguiu llegint aquest article veureu perquè ho dic...
La ruta
Vam començar la nostra ruta a Olot, amb cotxe, i vam anar per la carretera de les Preses fins trobar el trencant que indicava Sant Privat d'en Bas. Aleshores vam seguir aquesta nova carretera (o carretereta.... potser seria més adequat) fins passat el poble de Sant Privat, que hi ha una àrea e pícnic. Un cop allà vam deixar el cotxe aparcat a un marge de la carretera i vam començar l'excursió.
Des del mateix lloc on vam deixar el cotxe es podia anar cap al Salt del Sallent (queda pendent anar-hi un altre dia, ja que tothom diu que és molt maco) o Santa Magdalena. Com que volíem anar cap a aquest segon lloc, vam agafar el camí corresponent. Aquest camí era una pista de terra prou ample com per a que hi circulessin cotxes. Passats uns cinc minuts, la pista va arribar a una masia convertida en restaurant (no en recordo el nom), totalment envoltada de bosc. Tal com deia la guia q dúiem, vam vorejar la casa si seguírem pel camí de just al darrere. Aquí vam tenir la primera sorpresa: el camí era pràcticament fosc. Es tracta d'un corriol estret entre plantes que costa de seguir (perquè hi ha moments que no es veu per on passa) i amb una vegetació tan tupida que semblava que fos de nit (eren les 11 del matí, més o menys, pel que fora del bosc hi havia llum abundant).
De mica en mica, el camí es va anar fent ample fins esdevenir una suau i agradable passejada al costat d'un rierol sense aigua (en deu dur només quan plou, suposo). En aquest fragment del camí, vam fer el comentari que semblava un parc temàtic: hi havia esglaons de pedra, el rierol semblava canalitzat.... tot es veia preparat i ordenat de manera similar a com esperes que ho estigui a Disneyland.
Però la il·lusió va durar poc: en uns pocs revolts varen començar a aparèixer roques, roques, roques, roques, roques, roques, roques, roques, roques.... i ja no ens les vam poder treure de sobre (o hauria de dir, de sota?) fins ben amunt del camí.
La pujada va esdevenir, a partir d'aquell moment, un calvari en el que havíem d'anar sortejant roques i més roques. N'hi havia que ens obligaven a anar a quatre grapes i tot.
De mica en mica, la vegetació va anar canviant de bosc amb molta vegetació cap a un altre format per arbre prims, grisos, rectes i alts, amb el que vam guanyar molta visibilitat (només a ran de terra). És un d'aquests boscos en els que veus lluny gràcies a que no hi creixen pràcticament plantes de sotabosc.
Mentre anàvem pujant, ens vam trobar amb alguns caçadors. És una llàstima que n'hi hagi ja que, com a mínim a mi, em provoquen una certa sensació d'inseguretat: això de veure gent amb una escopeta a la mà... no puc evitar de pensar que podrien equivocar-se de blanc al disparar o no estar massa centrat. Però què hi farem, hi ha gent a qui li agrada això de matar animalons...
Ermita de Santa Maria de les Olletes
Després de bastanta estona sense novetats, vam arribar a un encreuament amb un altre camí (mireu el vídeo), on vam parar a recuperar l'alè i a pensar cap a on podíem seguir, ja que no teníem clar que estiguéssim al camí correcte.
Vam girar a la dreta i vam seguir pel nou camí que ens havíem trobat. En uns 10 ó 15 minuts vam arribar a la que, en principi, era la nostra destinació: Santa Maria de les Olletes. Es tracta d'una ermita curiosa: està excavada a la roca. Es veu que fins fa uns anys era una ermita normal i corrent (una construcció de pedra, de la que encara se'n veuen vestigis), però va ser destruïda i la van refer en una cova.
Seguim cap amunt
He dit que aquesta era la nostra destinació. Només volíem arribar aquí (ens esperaven per a dinar i se'ns feia tard), però en arribar-hi, vam veure que no hi havia cap vista. Crèiem que veuríem la vall sota la muntanya, però hi havia tant de bosc que no es veia pas res (suposo que a l'hivern, quan no hi ha fulles als arbres, es deu veure més coses, però el dia que vam anar-hi nosaltres no es veia més que dues fileres d'arbres). Aleshores, desanimats per la manca de "premi" (tal com li diu la Montse), vam decidir tirar amunt una estona més per veure si aconseguíem alguna vista millor. Un cop decidit això, vam seguir pel camí que porta cap a Santa Magdalena (que, de fet, és el mateix que veníem seguint, que passa davant l'ermita i continua amunt).
Aquest tall de camí no ofereix grans sorpreses: és, més o menys com el que hi ha fins arribar a Santa Maria de les Olletes (roques i pujada intensa). Sí que té una diferència pel que fa a l'aspecte: transcorre a prop de penya-segats. Però no pas per sobre, sinó per sota. Tampoc és que hi vagi a ran, però si que durant una bona estona es distingeixen, a mitja distància, les roques de les cingleres.
Fem el cim
I aleshores, quan ja començàvem a pensar que el millor seria donar mitja volta perquè se'ns feia tard, el corriol que seguíem va desembocar a un camí més ample, una pista en més o menys bon estat i ho vam veure clar: estàvem a punt d'arribar. I així va ser, en dos o tres minuts més vam veure l'ermita de Santa Magdalena, envoltada de prats verds plens de flors liles...
Realment un paisatge bonic, d'aquells que et fan venir ganes de quedar-t'hi, estirar-te a l'herba i descansar. A més, la vista que hi ha des d'aquest prat és esplèndida: es veuen els Pirineus, la Vall d'en Bas, moltes muntanyes... Realment, arribats a aquest punt vam veure clar que havia valgut la pena la pujada.
El descens
Però no ens hi vam poder estar gaire, ja que se'ns feia tard i ens esperàvem, de tal forma que vam iniciar la baixada. La veritat és que ens feia una mica de por, ja que la pujada havia estat dura i amb moltes pedres, pel que pensàvem que baixar seria difícil. Però va acabar essent de menys dificultat de la que esperàvem. Per cert, no ho he dit: la baixada la vam fer pel mateix lloc que la pujada.
